Ramon Luque: “Estem contents, molt contents!”

Crònica del rescat d’11 ucraïnesos a la frontera amb Eslovàquia

El diumenge 6 de març, a les 7 del matí, sortíem Anna i jo des d’Hostalric (el poble de la meva companya) cap a la línia que separa la privilegiada UE de la guerra, la barbàrie, la destrucció i la desolació. Es pot anar fins allà per còmodes autopistes, de peatge a Itàlia i França.

Tot va començar 48 hores abans. La idea inicial va ser la de llogar una autocaravana i portar una família i acollir-la en un apartament de Platja d’Aro. L’autocaravana ens oferia autonomia per menjar i dormir i ens permetia fer el trajecte en dues o tres etapes. Quan tot era a punt i ens disposàvem només a rescatar de la guerra a una família, un contratemps va canviar els nostres plans de manera molt positiva. Assegurar l’autocaravana per fer aquest trajecte no era possible. Aleshores, Autotaller Payàs de Maçanet de la Selva, a qui estem molt agraïts, ens va proposar deixar-nos gratuïtament una furgoneta amb capacitat per a 9 persones. No ens ho vam pensar. La resposta va ser sí. Amb la furgoneta teníem més capacitat de portar gent i la podíem també omplir de roba, menjar i material d’higiene personal. Anna es va ocupar de tot, i el poble d’Hostalric, al que també estem molt agraïts, ens va omplir la furgoneta en 6 hores. Els veïns ens van donar més de 2.000 euros per finançar les despeses del viatge. La solidaritat de la gent d’aquest país és immensa. Carregada la furgoneta vam enfilar cap a la Catalunya del Nord. La nostra identificació es va limitar a un cartell enganxat amb celo al vidre del darrere, on s’hi podia llegir, en anglès, “Volunteers from Catalonia for Ukraine”. El nostre objectiu inicial d’anar a buscar una família per dur-la amb nosaltres el vam aconseguir abans de sortir. Gràcies a una ucraïnesa que viu a Girona vam contactar amb la Júlia, que es desplaçava per l’interior d’Ucraïna a l’espera de trobar algú que la portés cap aquí. Vam quedar a la frontera amb Eslovàquia perquè ens informaven que tot era molt més fàcil allà que no pas a la frontera amb Polònia, força col·lapsada.  A 2.210 quilòmetres d’Hostalric, es trobava el nostre destí: Vyšné Nemecké, una petita localitat a l’est d’Eslovàquia, a 90 quilòmetres de Košice, la capital de la regió. Un lloc molt turístic, zona d’estiueig dels eslovacs que van a gaudir de l’immens estany que hi ha.

Al llarg del viatge vam rebre molts missatges d’ucraïnesos que volien sortir del país i s’havien assabentat que nosaltres anàvem cap allà. Missatges de persones amb les quals no havíem parlat mai. Missatges que costava d’entendre perquè estaven traduïts per aplicacions digitals. Missatges de desesperació. Missatges de confiança obligada. Ells havien de confiar en nosaltres i nosaltres en ells. Missatges que generaven impotència perquè a molts els hi havíem de dir que no. Les nostres places eren totes ocupades. Cadenes de missatges que ens han permès contactar amb molta gent que eren –potser encara hi són– en soterranis per intentar protegir-se de les bombes.

Després de passar cinc dies i nits amb els seus quatre fills en un refugi a Kiív, Katerina va rebre un missatge d’una amiga en el seu mòbil: “si vols anar a Espanya sembla que hi ha una furgoneta que recollirà gent a la frontera amb Eslovàquia”. Mentre llegia el missatge, va rebre un altre de la meva companya: “Hola som Anna i Ramon, anem a Eslovàquia amb una furgoneta, tenim lloc per a vosaltres”. Les cadenes de missatges funcionaven. En Ruslan i la Katerina, en unes circumstàncies terribles per a ells, contactàvem amb nosaltres i començava una relació d’amistat que durarà tota la vida, n’estic convençut. Aquesta és una guerra diferent de les altres per moltes raons. Una d’elles, positiva dins del drama, són les xarxes socials. Mai hauríem contactat amb en Ruslan i la Katerina sense xarxes socials de comunicació. La guerra a les xarxes l’ha guanyada Ucraïna des del primer moment. Amb la desconfiança de no saber amb qui se n’anirien, Ruslan i Katerina van fer quatre maletes i van sortir del refugi per dirigir-se a la frontera. Van trigar un dia i mig, el mateix que nosaltres en arribar-hi per les còmodes autopistes de la UE.

El viatge d’anada el vam fer en dues etapes: la primera per fer nit prop de Cremona, al nord d’Itàlia, i la segona directes a Vyšné Nemecké. Vam arribar cap a les 10 de la nit. La nostra intenció inicial era descansar a l’hotel i l’endemà posar-nos a treballar. Cap a les 8 vam rebre un missatge de Katerina. En una hora travessaven la frontera. Vam anar cap allà. Sense aturar-nos a l’hotel, no volíem deixar-los passar la nit en una carpa a 5 sota zero i nevant. En arribar, un cotxe de la policia, un petit aparcament i una petita carpa on recollien material. Vam descarregar-ho a terra, s’ocuparien l’endemà. Després d’explicar que veníem a recollir una família, una persona de l’organització, sense cap mena d’identificació, fa una comprovació tan simple com trucar des del telèfon d’Anna a Katerina i mantenir una breu conversa de la qual no vam entendre res. Vam entrar en dues carpes on dormien mares amb fills tapats amb gruixudes capes de mantes. No els vam trobar. La tercera carpa era el nostre destí. Allà hi eren tots: Katerina, Ruslan i els seus quatre fills, Ramir de 4 anys, Eva de 9, Sofia de 14 i Max de 16. En Ruslan va poder sortir d’Ucraïna per ser pare de família nombrosa. Ens vam mirar, ens vam saludar i poca cosa més. La desconfiança inicial és normal. Jo també la tindria. En arribar tots a l’hotel per descansar la desconfiança es va transformar en confiança mútua i ens vam abraçar i plorar.

L’endemà va arribar primer Hanna, una mare soltera amb una filla adolescent i en Lucas, un gatet. Ens vam trobar a l’hotel. Venien en cotxe des del Dombás i van poder travessar la frontera amb el vehicle. La revisió ocular del cotxe no va ser positiva. Un desastre. En principi vaig pensar que no servia ni per anar de Sant Cugat a Girona, però no teníem cap altra opció. Si volíem portar les 3 famílies aquí necessitàvem anar amb la furgoneta i aquell cotxe d’aspecte soviètic.

A la tarda, mentre eren a l’hotel, vam rebre un missatge de la Júlia, la primera persona amb qui vam contactar i a qui anàvem a buscar inicialment. Era a la zona de les carpes. Havia passat la frontera. Ràpidament, vam anar a buscar-la a ella i als seus dos fills.

La primera part de l’objectiu finalitzava amb èxit. Les 3 famílies amb qui ens vam comprometre ja eren amb nosaltres. Per fi vam poder dormir tots en un hotel sans i estalvis. L’endemà, dimecres 9 de març, a les 7 del matí, enfilàvem cap a Catalunya. Se’ns va fer de nit al nord d’Itàlia, a 300 quilòmetres de Milà. Quedaven encara alguns àpats per pagar i posar benzina i pagar els peatges de la furgoneta i el cotxe d’aspecte soviètic que portàvem al darrere. Vam buscar opcions, però reservar 5 habitacions, ni que fos en l’hotel més barat, no era possible. No teníem prou diners. Vaig parlar amb tot el grup i els vaig convidar a acomodar-se el millor possible perquè ens passaríem tota la nit en trajecte i no pararíem a dormir. El dijous 10 de març, cap a les 3 de la tarda, aparcàvem a Platja d’Aro després de 28 hores de conducció. Abraçades, plors, riures, petons… va ser un dels moments més emotius. Per fi, tots a casa.

Ha estat una experiència que canviarà les nostres vides. Trepitjar una línia terrestre que separa la pau i les comoditats de la UE d’una guerra sense justificació iniciada per un dictador fa pensar en la nostra pròpia fragilitat. Tot el progrés i qualitat de vida que hem construït a Europa des de la Segona Guerra Mundial poden desaparèixer en un dia. Els nostres nous inesperats amics van seguir amb les seves rutines fins al moment mateix de la invasió. El dia abans els nens van anar a escola i tot va funcionar amb normalitat.

Un periodista va qualificar el nostre viatge d’irresponsabilitat en una tertúlia a RAC1. Va ser després d’una entrevista que em van fer quan érem a 15 quilòmetres de la frontera. Un altre tertulià del programa va corregir la qualificació i va parlar de “dolça” irresponsabilitat. Tenen raó. Va ser un viatge irresponsable, planificat per dues persones amb bona voluntat i amb una infraestructura de pa sucat amb oli. Malgrat tot, ho tornaríem a fer una i mil vegades. Aquests mateixos periodistes no van qualificar d’irresponsable a la UE i a totes les administracions que amb la seva feina haurien de fer innecessàries irresponsabilitats com la nostra. A la frontera amb Eslovàquia hi ha unes poques carpes d’entitats de la zona i furgonetes i cotxes particulars que recullen gent. Cap autobús, cap gran ONG, cap presència de la UE. Mentre els governs s’organitzen hi ha nens que dormen a 5 sota zero. Les irresponsabilitats de la gent només poden suplir-se amb les responsabilitats de les administracions i les grans organitzacions internacionals. Mentre no assumeixin les seves responsabilitats, nosaltres continuarem amb les nostres irresponsabilitats. És l’esperança que ara els hi queda als ucraïnesos que volen sortir del país.

Les grans companyies tampoc no ajuden. I l’acolliment aquí funciona a criteri de cada ajuntament. No va ser possible llogar una furgoneta a Eslovàquia i deixar-la a Barcelona perquè cap companyia internacional de lloguer de vehicles ens oferia aquest servei. La furgoneta s’havia de tornar a Eslovàquia. Un locutori local de Platja d’Aro ens ha regalat targetes SIM de companyies espanyoles perquè els ucraïnesos no tenen roaming gratuït aquí. Empadronar-los ha estat una odissea i de moment no rebem cap ajut per acollir dues famílies. La solidaritat de la gent ens permet omplir neveres i pagar els consums. Ens ha acompanyat i ajudat només la gent, la irresponsable ciutadania.

Al final tot ha acabat bé. Lluny de casa, amb familiars sota les bombes i amb molt de dolor, però són tots aquí. Excepte la Júlia i els seus fills que els vam portar a l’estació de Sants per anar a Alacant a reunir-se amb uns amics. En aquest viatge hem descobert emocions i sentiments que no sabíem ni que teníem. Estem contents, molt contents!

Ramon Luque
Periodista de Sant Cugat