M. Jose Mata: “Maltractament animal en l’àmbit de la violència masclista”

La violència masclista està reconeguda legalment com a una violació dels drets humans i una manera de discriminació de les dones, en la seva consideració historicopatriarcal com a persones inferiors per raó del seu gènere (LO 1/2004, de 28 de desembre de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere). Aquesta violència es produeix per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, i te com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat (Llei 5/2008, de 24 d’abril, del Dret de les dones a erradicar la violència masclista, modificada per Llei 17/2020 de 22 de desembre). L’OMS ha qualificat aquest fenomen com a problema de salut pública de magnitud pandèmica (Resum del 2017, actualitat de la Salut Mundial).

El nivell de coneixement sobre aquesta problemàtica, ha evolucionat considerablement als darrers anys, i ha comportat la previsió clínica i legal de formes de violència masclista diferenciades, que detectades pels serveis d’atenció a les víctimes i pels operadors jurídics, permeten donar una millor resposta ajustada a cada cas concret.

Una forma de violència psicològica que s’ha constatat a la pràctica judicial, és la instrumentalització del maltractament animal, o l’amenaça de causar-lo, com a mitjà per aconseguir el menyscapte emocional de la víctima en l’àmbit de la violència masclista. La fenomenologia és molt diversa i sempre parteix de l’existència d’un vincle afectiu entre víctima i animal, conegut per l’agressor.

Amb freqüència, l’agressor aprofita el vincle emocional de la dona amb el seu animal de companyia com a una eina més que li permet incrementar o perpetuar la situació de maltractament, i en aquest context, amenaça de causar-li un mal de qualsevol índole a l’animal (la mort, lesions, una agressió sexual o l’abandonament), i la víctima, per por que l’agressor realment executi la seva amenaça –o per frenar-lo si ha començat a executar-la-, accedeix a sotmetre’s a la seva voluntat.

En aquestes situacions, el nivell de por que s’indueix a la víctima sobre allò que pugui passar-li a l’animal, pot superar el que sent per si mateixa, i tindrà una incidència important en la prolongació de la situació de maltractament, de manera que la dona trigarà més a interposar denúncia o en marxar del domicili, pel patiment que li produeix la idea de deixar enrere l’animal i la carència d’opcions de portar-lo amb ella.

Quan el nivell de violència s’incrementa, l’agressor compleix les seves amenaces i materialitza el dany a l’animal: el mata violentament o el malfereix en el transcurs d’una discussió de parella, davant de la víctima i sovint fins i tot en presència dels fills. A la pràctica, es constata que freqüentment, aquesta acció es du a terme ocasionant el patiment més gran i agonia a l’animal per tal que ho vegi la víctima.

En altres ocasions, la conducta de maltractament animal es du a terme com a venjança o càstig cap a la dona: quan ella pren la determinació de deixar la relació, quan interposa la demanda de divorci o denúncia a l’agressor, etc. Sovint es prepara un escenari on la dona es trobarà a l’animal mort, i es buscarà ocasionar-li el nivell més gran de trauma possible.

La situació de la víctima de violència masclista, és prou difícil emocionalment en tant que ha d’assumir la seva pròpia condició de víctima, iniciar el confrontament judicial i la ruptura definitiva amb el seu agressor, s’obre un període de desorientació i inestabilitat emocional davant de la incertesa de la nova situació, i tot això en un moment psicològic on les dones es troben anul·lades i amb sensació d’incapacitat de fer res per si mateixes, a conseqüència del context de violència masclista del qual venen. En aquest context, quan les dones tenen vincles amb animals, s’ha constatat com un factor positiu el manteniment d’aquests, en tant que ajudarà en la seva recuperació, quan pel contrari, si a la situació que pateix la dona se li afegeix la separació forçada amb l’animal, l’efecte és negatiu i es viu com a un cop emocional afegit.

Per evitar la indefensió de les dones en aquests casos, i garantir l’ajut necessari per sortir de la situació de maltractament en el context de la violència masclista, les administracions públiques encara no han desenvolupat un sistema de recursos públics que permeti a les víctimes marxar del costat de l’agressor i mantenir amb elles els seus animals. Si bé aquest tipus d’auxili comença a proporcionar-se per entitats sense ànim de lucre, esdevé una necessitat que ha de ser garantida i coberta pels serveis públics.

Sovint l’existència de violència masclista interrelacionada amb maltractament animal no es detecta pels serveis d’atenció a les víctimes ni pel sistema judicial, perquè als protocols actuals no hi consta una pregunta específica, i la mateixa víctima –amb freqüència revictimitzada- no en fa esment si ningú ho detecta. En aquest sentit, també milloraria el conjunt de serveis a oferir amb la senzilla mesura d’incloure la pregunta sobre la convivència amb animals, per tal d’oferir una sortida conjunta.

El fenomen de la violència interrelacionada, que aquí hem tractat en l’àmbit de la violència masclista, és en realitat molt més ampli, en tant que indicadors d’estudis recents constaten que el maltractament animal, en un elevat índex de casos, apareix vinculat a altres modalitats delictives de violència sobre les persones comeses pel mateix subjecte, i altres delictes de danys.

Maria José Mata
Advocada especialista en violència de gènere