Joan Puigdomènech: “L’èxit d’una activitat sorollosa rau a cuidar el veïnat afectat”

Era primavera quan el ciutadà K va aterrar a aquella barriada de Sant Cugat. Era un entorn natural, tranquil i que tenia un atractiu indiscutible que portaria molta gent a la iniciativa que volia engegar. Mirant per les finestres del local podies veure un retall del Vallès i les muntanyes tan nostrades i simbòliques del nostre país.

Ben mirat l’activitat que capitanejava faria soroll, però en un lloc tan silenciós seria per molt que arribés al màxim nivell de soroll que estava permès, perquè era ell sol a fer soroll. Decidit com era, no s’ho va pensar dues vegades i tan bon punt va aconseguir els permisos va posar  el  seu establiment a funcionar. Funcionar no és la paraula, triomfar seria més escaient. Els vehicles dels clients s’amuntegaven sobre les voreres  i, crec jo, que si fos possible els tindríem un a sobre l’altre.

No va passar massa temps fins que els veïns del barri el van anar a veure queixant-se que des que havia arribat no es podia estar a l’aire lliure, aa causa de la molèstia de soroll que causava la seva activitat.

I ara senyors, estic segur que compleixo la normativa. Segur que no supero el llindar de soroll que permet la llei”.

Van venir els tècnics municipals i van certificar que el nivell de soroll estava permès.

Sí, però Sr. K, la molèstia que provoca en un barri tan tranquil com el nostre és immensament més gran que la molèstia que provocaria el mateix soroll al carrer Balmes de Barcelona”.

Què volen que els digui? Compleixo la llei. No penso pas fer res”.

I va anar augmentant la taca de vinagre entre el què deia la llei i la molèstia provocada, entre el Sr. K i el veïnat afectat. Quan es veien es giraven la cara. Entorn de l’activitat va créixer una boira baixa negra de malestar que enterbolia la mateixa activitat.

I va arribar el dia en què K es va convèncer: “Tinc la llei del meu cantó però el veïnat al cantó contrari. Una part de la meva activitat econòmica s’haurà d’esmerçar en reduir el soroll i donar més bona vida al veïnat”.

El veïnat va respirar agraït i la boira baixa negra es va esvair.  “Bon dia Sr. K. Tant de bo que el seu negoci li vagi bé i es guanyi la vida. Com ens n’alegrem que la seva activitat millori dia a dia. En els temps que corren tota iniciativa econòmica és necessària”.

I no va ser fins aquell dia que el Sr. K va començar a triomfar de veritat: el dia en què va acceptar que cuidar el veïnat afectat era part de la seva activitat.

Joan Puigdomènech
Regidor de Junts per Sant Cugat

Article publicat a Cugat Media