Borja Aitor: “L’efecte Pigmalió”

I ja van 3 cursos com a professor. Però cap d’ells ha estat més exigent que l’any que portem de pandèmia. Encara recordo que, en ple confinament total, la població va solidaritzar-se diferents dies amb els sanitaris sortint als balcons i aplaudint a les vuit del vespre. L’esforç ingent de metges, infermeres, personal de neteja i administració per fer front a un virus desconegut que estava matant milers de persones, especialment, la gent gran i més vulnerable, era valorat per una gran majoria.

Els col·legis també havien tancat -algun dia haurem de preguntar-nos perquè vam salvar la banca amb la crisi de 2008, però hem deixat caure moltes escoles bressol- però vam tornar a obrir al setembre amb la mirada atenta i desconfiada de tota una societat.

Començava un nou curs, 2020-2021, que hem gestionat al ritme de tres onades i a les dificultats afegides de l’adolescència -parlo com a professor de Batxillerat- ara, calia atendre els confinaments individuals, dels grups bombolla, substituir els companys i companyes de claustre que es confinaven, i tot això, deixant-nos la veu perquè la maleïda i necessària mascareta no ha ajudat a projectar-la en classes on s’han mantingut les ràtios de sempre. Però no oblidem que aquesta és una circumstància puntual, d’emergència. El dia que la COVID-19 la tinguem controlada del tot, els problemes de l’escola seguiran aquí.

Fa temps, que rumio. És una preocupació constant i creixent per un sistema educatiu que iguala pel cap baix i que no aconsegueix fer excel·lir el nostre alumnat. Treballem amb adolescents, sí, però, per primera vegada en democràcia, tenim davant nostre una generació que malgrat que els demanem que s’esforcin, la promesa d’un futur millor que el dels seus progenitors és falsa o, si més no, inestable. Treballem amb persones que viuen híper connectades, però que cada vegada semblen més aïllades. El mòbil és vist com un enemic i molts col·legis han trobat com a solució la seva prohibició, en comptes d’educar les generacions més joves a fer servir les TIC amb responsabilitat. És l’era de la comunicació, però es comuniquen amb faltes d’ortografia, incorrecció gramatical, poca fluïdesa en l’ús d’un glossari sofisticat i una actitud vers la correcció escrita força despreocupada. Si preguntes si tenen per costum llegir premsa escrita, pràcticament cap alumne aixeca la mà. La nova normalitat és suspendre més d’una matèria per trimestre i la incorporació d’un sistema d’avaluació cooperatiu (versus competitiu) fa que tinguem alumnes que celebrin un “3/10” com una victòria. Una mena d’èxit per emmarcar. I, què dir de la nova avaluació a l’ESO? El Conseller Bargalló marxa, però ens ha deixat amb menys eines al professorat per a estimular l’esforç individual. Les notes van de l’1 al 4 (1, insuficient; 2, suficient; 3, notable i; 4, excel·lent). Per tant, tenen la mateixa qualificació un alumne que abans tenia un 5,2 que un alumne que ara té un 6,9; o, un alumne que abans assolia un 4,5 que un alumne que es queda amb un 1,3.

Aquesta és un crit de socors perquè ens necessitem totes i tots per canviar l’escola. La meva proposta implica generar unes creences i confiances més gran de la societat a l’escola i de l’escola als alumnes. S’anomena efecte Pigmalió i explica com els resultats es basen en les expectatives generades. Si un professor creu que un alumne traurà bones notes, aquest les acaba obtenint, però no sols perquè tingui més capacitat o s’esforci més, sinó perquè el mestre modifica la seva conducta, avaluant de manera subjectiva, premiant excessivament els encerts, donant-li un tracte preferent.

En definitiva, més Pigmalió i menys Bargalló. Com a professor, espero i desitjo que el nou govern de la Generalitat de Catalunya entengui que necessitem fer un canvi urgent si volem preparar l’alumnat amb les competències que el mercat i la vida adulta requereixen.

Bon estiu professors i mestres!

Borja Aitor
Junts per Sant Cugat